dilluns, 27 d’agost de 2012

La meva selecció

Un dels símptomes més evidents de la caducitat d’una institució, de la necessitat de la seva renovació, és la incapacitat d’aquesta de fer crítica interna. Clar i català, si Miguel Carballeda, president de l’ONCE, pot dir a la selecció paralímpica espanyola la roja coja i sortir-se’n sense aixecar cap enrenou és sens dubte que cal examinar de dalt a baix un sistema que grinyola i que, ideològicament, fa aigües de per tots costats.

N’hi ha qui poden pensar que l’humor i la ironia són les millors armes per a enfrontar-se a la vida, no ho discutirem. Això no obstant, s’ha de distingir el discurs institucional de la xerrameca del bar. Si Carballedo no és capaç d’assumir que representa amb les seves paraules tot un col·lectiu –fóra bo, d’altre cantó, saber què pensen de tot plegat els esportistes al·ludits- caldria que es plantegés d’abandonar la seva posició i  se n’anés a fer canyes.

Des de la institució hem de vetllar pel discurs que volem oferir a la societat, que al cap darrer repercutirà només en nosaltres. Del nostre pa en farem sopes. Si volem que ens coneguin com a persones capaces i ens respectin com a tals, ens hauriem de presentar d’aquesta manera. Si l’equip paralímpic és rebut amb el nom dels coixos, tindrem el que sembrarem i res més. No tenim excusa.


Joan Bestard i Bou
26 d’agost del 2012

1 comentari:

  1. Una persona que no sepa gestionar su lenguaje de forma contingente no debería nunca representar a un colectivo.

    ResponElimina