divendres, 25 de gener de 2013

Civisme, mobilitat i accessibilitat


A molts pobles i ciutats hi predominen els carrers estrets i tortuosos, amb voreres petites i, sovint, espatllades pel pas del temps. Donades aquestes característiques, freqüentment els vehicles envaeixen aquest espai pròpiament per a vianants, la qual cosa els obliga a ells a envair, al seu torn, l’asfalt per poder circular.
Aquesta situació és causa, o tal vegada conseqüència, de degradació del teixit urbà i social en que el vehicle privat, especialment el cotxe, ha esdevingut una prioritat, o més ben dit, la prioritat. En aquests casos, els carrers ja no son aquells espais de convivència en que les persones, els ciutadans, sortien a llegir, a fer xerrades amb el veïnat en una situació en que, d'alguna manera, es sentien el carrer seu, de tothom.
Ara, però, la majoria dels carrers del nostre país han esdevingut simples aparcaments, amplis acumuladors de vehicles en una societat en que el transport públic i, en general, l’espai públic, resten desprestigiats i maltractats.
Aquesta conducta social, o millor dit asocial, provoca, entre molts d’altres perjudicis a la ciutadania, una reducció de la mobilitat i per tant de l’autonomia de les persones amb diversitat funcional, tal com persones majors, invidents o gent amb cadires de rodes o cotxets
A més, a banda d'això, a vegades es dificulta l'accés als domicilis i l'obertura de finestres i, en un sentit més ampli, dificulta la cohesió social I la integració social dels conciutadans, tot potenciant valors com ara l’individualisme i la degradació de l'espai col·lectiu en favor de l'espai privatitzat.
En tot cas, es tracta d’un model global difícil de canviar a nivell local, no es pot viure sense vehicle privat però si es poden implementar polítiques per tal de reordenar l'espai urbà, fent un urbanisme responsable, més sostenible en tots els aspectes i, en aquest cas, atorgant més  espais per vianants i ciclistes, així com també fomentant el transport públic.
S’entén que aquesta reflexió en un moment com l’actual és difícil de realitzar però és una idea per fer a llarg termini, com a projecte de ciutat on les persones tinguin prioritat a l'hora de distribuir l'espai urbà i on, dins aquest espai, s’afavoreixi la mobilitat i la independència de les persones amb diversitat funcional i, en general, un model socialment cohesionat i sostenible.

Joan Miquel Roig (@joanmroig)

divendres, 4 de gener de 2013

AxD, un jove amb diversitat funcional

Papa, mama, us estimo i agraeixo molt la vostra ajuda. Si us plau deixeu-me anar de les mans! Vull aprendre a caminar, aixecar-me sol quan caigui i conéixer el magnífic món que m'envolta.

Vull anar a l'escola per aprendre i jugar amb els nens i nenes de la meva edat. I si algú es riu de mi pitjor per a ell, un amic menys que tindrà.

Podeu estar al meu costat i fer-me companyia. Però no m'agafeu de les mans. Vull tenir autonomia personal per fer les coses de la vida diària i m'agradaria poder sortir al carrer i sentir-me segur, com feu vosaltres.

No em feu sentir diferent, sóc com quansevol altre nen. Per fer les mateixes coses que vosaltres necessito una mica més de temps i eines que m'ajudin a superar les barreres.

M'agradaria que m'ajudessiu a destruir aquestes barreres que em destorven pel meu desenvolupament i així no necessitaria dependre de vosaltres.
Conec molt bé el que puc fer jo sol i el que no.

Si en teniu dubtes pregunteu-me abans d'agafar del braç, us ensenyaré el meu petit gran univers.

#Somdiversitat!

Elena Gutierrez