dilluns, 25 de febrer de 2013

La convivència és un trencaclosques


Als pares els sorprèn la conducta del seus fills: li parlen i fan com si sentissin ploure; li demanen un favor i els contesten que ho faran després; els diuen que deixin la porta oberta de l’habitació i la tanquen als nassos i, per postres, han adquirit el do de la transformació: passen, en pocs segons, de ser un personatge optimista i eufòric (amb desig de menjar-se el món) a ser una criatura dèbil, insegura, melangiosa i trista.

Quan es fan grans els vénen al cap les paraules d’aquell conegut que els havia "avisat" i no li havien fet cas: "Ja veuràs ja, quan el teu fill sigui adolescent!". O aquells rumors sobre els adolescents: "Són temibles". O aquells altres que pregonaven: "És impossible entendre-s’hi amb els adolescents".

Malauradament també els vé a la memòria aquell programa de televisió en el qual uns adolescents deien que els seus pares no es podien ni imaginar el que passava a la discoteca o recorden amb angoixa aquell altre grup que se sincerava dient que tenien més confiança en els amics que en els seus pares. I pensar que un dia emocionant i inoblidable van portar al món els fills…

Han comprès que ja res no serà com abans i que han de canviar d’actitud. Tot i que els queda el consol del que han viscut en l’etapa infantil del fill, amb aquella tendresa inoblidable i la santa inocència.

Els nostres fills creixen i creixen; estan desconeguts. Han canviat físicament –s’han fet adults– i, psicològicament, ho comencen a notar pel descontrol de les seves emocions. Però no ens hem d’amoïnar: ja encaixaran tot el trencaclosques.

Els pares no abandonen ni acaben cap procés fins que els fills no l’hagin acabat. Cal deixar que es prenguin el temps que necessitin i s'adaptaran a aquesta nova situació amb serenitat, sense deixar-lo aparcat o sol a mig camí, malgrat els desànims o les angúnies que sovintejaran per ambdues bandes.

Els pares hauran de canviar de xip i adaptar-se als canvis! Aquesta adaptació als canvis contribuirà a l’equilibri del desenvolupament de la seva personalitat, una personalitat que s’haurà d’anar forjant amb el que en podríem dir el paradigma per solucionar els daltabaixos que sorgiran en l’adolescència: la comunicació confiada amb els pares.

A l’adolescència es necessita més calma, comprensió i anar de costat de l'adolescent amb paciència, constància i bon humor i el mateix afecte que quan era una criatura.

 

Elena Gutierrez