dijous, 15 de maig de 2014

En Gabi, el meu amic que vol ser jutge

Segurament durant aquests darrers dies haureu vist més d’una vegada el cas den Gabriel (Gabi, pels amics), un jove cec de Valladolid que vol ser jutge.
Puc dir que en Gabi és amic meu des de fa anys. Varem coincidir a uns campaments d’anglès ja fa molts d’anys i li tenc una gran estima. De fet, els lectors del meu blog (www.histeries.com) recordareu que ja fa temps hi va escriure una serie de posts.
Ahir horabaixa jo el volia trucar per felicitar-lo doblement, per una banda, per la decisió favorable i unànime del Consell General del Poder Judicial perquè els invidents puguin ser jutges i, d’altra banda, en l’àmbit més personal, per l’èxit de la seva campanya.
Tal va ser la meva sorpresa, però, que va ser el propi Gabi que em va telefonar per donar-me les gràcies perquè, i ja no ho recordava, vaig ser jo qui fa uns mesos, i quan em va preguntar si com a opositor sabia dir-li si un cec podia ser jutge o no, el vaig animar a fer una campanya de signatures a Change.org perquè el Ministeri de Justícia espanyol es pronunciés en aquest sentit.
És per això que volia escriure aquestes línies, per transmetre aquest doble missatge: Per una banda, reiterar aquesta vegada en primera persona que l’activisme no és en va, que és molt útil cercar qualsevol via de participació política per defensar els nostres drets i els nostres interessos, a la recerca de la democràcia social o participativa, que va molt més enllà de tirar una papereta en una urna cada quatre anys, cosa que s’ha de fer però així com està muntat el sistema (electoral) té molt poc impacte real.
Per altra banda, un altre missatge que entenc rellevant, és que les persones invidents podem exercir la judicatura i, així, s’acaba amb una situació d’inseguretat jurídica i d’injustícia (i mai millor dit). Som capaços i això només ha estat un petit pas. Ara cal seguir treballant per la inserció professional de les persones cegues i deficients visuals, lluitant per la igualtat material no només a l’àmbit de l’Administració Pública, però sense oblidar de reclamar d’ella els nostres drets.

#SomDiversitat #SomCapacitat

Joan Miquel Roig (@joanmroig)

dissabte, 3 de maig de 2014

Reflexionem una mica...

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) al 1980 elavora La Classificació Internacional de Deficiències, Discapacitats i Minusvàlues (CIDDM) i elavoren les següents definicions:

 

Dèficit: pèrdua o anormalitat d'una funció o d'una estructura anatòmica, fisiològica o psicològica. No indica malaltia.

 

Discapacitat: restricció o absència de la capacitat de realitzar una activitat en la forma que es considera normal per a l'ésser humà.

 

Minusvàlua / handicap: situació que limita a l'individu o li impideix desenvolupar el rol que és normal per a ell, conseqüència d'un dèficit o discapacitat. En funció de l'edat, el sexe, factors socials i culturals.

 

 

Però al 2011 es canvia per La Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (CIF) a la qual el terme dèficit queda substituit per Funcionament: Terme genèric per a designar totes les funcions i estructures corporals, la capacitat de desenvolupar activitat i la posibilitat de participació social de l'ésser humà.

 

El terme Discapacitat varia una mica la seva definició: limitació en la capacitat de dur a terme activitats i les restriccions en la participació social de l'ésser humà.

 

Salut: element clau per relacionar funcionament i discapacitat.

 

Que penseu?

Esteu d'acord amb el que diu l'OMS?

 

 

 

 

Elena Gutierrez
 

#Somdiversitat!

dijous, 1 de maig de 2014

La manca d'inclusió laboral, handicap per assolir la integració

A dia d'avui a la nostra societat és pot dir que el col•lectiu de persones amb diversitat funcional, i concretament la visual, s'ha inserit al teixit educatiu i acadèmic de forma satisfactòria,  tot i les barreres i dificultats amb que hem de lluitar cada dia.
Per altra banda, podem concebre el nostre entorn, i en concret la ciutat de Barcelona, com una capital accessible que ha fet en els darrers anys esforços per permetre que les persones cegues i deficients visuals siguin autònomes en la seva vida quotidiana. Tot i que encara queden esforços per fer, com en l'àmbit de la poc fiable megafonia dels busos.
A més, parlant d'entreteniment, son incipients les iniciatives culturals i de lleure que tracten, a través del disseny universal, d'acostar-se a aquest col•lectiu; des de la tasca audiodescriptora de TV3 passant per diversos teatres i cinemes.
Emperò, tot això no és suficient per garantir la vida independent i plena de les persones amb diversitat funcional visual ja que si aquestes no troben feina tots els esforços que s'han fet en els altres àmbits de la inserció queden buits de contingut o, fins i tot, inutilitzats.
A la nostra societat, el lloc de treball representa l'espai on es destinen la major part de les hores del dia i, per tant, és un dels principals focus de relació social. Per altra banda, constitueix la principal, sinó única, font d'ingressos per la major part de la població i, per aquests motius, la inaccessibilitat de les persones amb diversitat funcional visual a aquest sector comporta greus dificultats per la seva normal socialització i fins i tot per la seva realització i autoestima.
Allò paradoxal d'aquesta situació, com passa en general a tots els integrants de l'anomenada "Generació Perduda" però amb més èmfasi per les persones amb diversitat funcional, quan s'han fet molts esforços per aconseguir que, tot i les dificultats, aquestes persones arribin a la universitat, tinguin coneixements informàtics i d'idiomes, tot això sigui en va.
L'arrel d'aquest problema, al meu entendre, es troba en la manca de voluntat política per fer que la igualtat formal es traslladi a la igualtat material. Molts son els instruments legals que propugnen la igualtat i les dinàmiques de l'affirmative action o discriminació positiva però, a la pràctica, aquestes no son més que proclames al vent, brindis al sol.
Per una banda, la pròpia Administració posa traves a les persones amb diversitat funcional amb els nefastos i inapropiats "certificats d'aptitud" que no s'exigeixen a la resta de la població. 
A més, la manca d'un punt d'informació centralitzada sobre els processos de selecció del sector públic per a persones amb diversitat funcional fa que aquestes places sovint quedin desertes, per incompliment tàcit del principi de publicitat, i siguin posteriorment ocupades per aspirants del torn ordinari. En aquest sentit, ja es difícil per a qualsevol persona entrar a conèixer el món de l'ocupació pública però pel que fa a les persones amb diversitat funcional és missió impossible conèixer els drets i deures, el funcionament del procés de selecció de cada tipus de plaça o, simplement, el catàleg de places reservades per aquest col•lectiu.
Per altra banda, i més enllà del màrqueting, les empreses privades molt sovint no compleixen la política dels "porcentatges" sense que això els suposi cap problema o sanció. Aquesta política l'apliquen fins i tot les grans corporacions relacionades amb l'àmbit de la diversitat funcional, les quals sovint es limiten a cercar i oferir la venda del cupó i altres llocs poc qualificats que, si ben respectables, no son fàcils de desenvolupar per una persona cega com "mosso de magatzem" o "netejadora" (sic).
En un altre ordre de coses, i això és imputable tant a sector públic com a sector privat, quan cerquen persones amb discapacitat sovint hi afegeixen "però que no es noti". Amb això volem dir que sempre que poden trien persones que tinguin un certificat de discapacitat del 33% (el mínim legal), per la qual cosa les persones amb una diversitat funcional més visible encara tenen més dificultats per aconseguir una feina.
Si els interessàs, això seria fàcil de solucionar separant els "cupos" o places reservades inserint el rang del 33 al 66% i per altra banda els de més del 66%.
Per altra banda, fàcil també seria eliminar els "certificats d'aptitud" i que, com en la resta dels casos, tenir la titulació requerida i superar el procés selectiu en qüestió fossin elements suficients per aconseguir la plaça.
I encara també seria fàcil la creació d'una oficina d'assessorament multiadministrativa i multisector a l'àmbit de l'ocupació pública per a persones amb diversitat funcional.
Com tot, però, és qüestió de voluntat.

 
Joan Miquel Roig (@joanmroig)