divendres, 17 de juliol de 2015

Retalls històrics del CREDV - El darrer dia de treball

Lectores i lectors del bloc.

 Han transcorregut dos anys des de que em vaig jubilar. Han estat dos anys intensos, plens d’activitats i sortosament alegries continuades. Buscant en el meu amic, el braille parlat, he extret alguns dels apunts presos del darrer dia de treball en el CREDV (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Visuals) - Divendres, 22 de març de 2013 A les 6’30 hores sona el despertador.
A les 7’13 hores pujo al tren que em portarà a Barcelona. El tren de sempre, -són tantes les vegades que he fet el mateix recorregut-, que per a mi és com una rutina que forma part del meu tot; però avui és diferent, del meu tot, es desprèn una petita part quelcom significativa. El tren a vessar d’estudiants i molts menys persones que van al seu treball que temps enrere (la crisis es nota).
Com sempre pujo al darrer vagó, en concret al darrer seient, però hi ha una diferència recordant temps propers: els acompanyants que compartíem tertúlia..., no en hi ha cap. Perquè?. Uns s’han jubilat, altres estan a l’atur o els hi han reduït l’horari de treball i alguns pocs van en altres medis de transport degut a la seva lentitud.
Em sembla que en un estudi fet per l’amic Francesc , de Manresa a Olesa la velocitat és d’uns 42 Km/hora; calculant el temps perdut en anar i tornar podem extreure la quantitat de temps destinat a desplaçaments per anar al treball. Curiosament, poca millora hi ha hagut en un transport públic com aquest. El tren després de fer el xiulet de sempre, es posa en marxa. En el compartiment vaig acompanyat de dues noies desconegudes i somnolentes, possiblement és el que toca a aquesta hora del matí.
Una vegada acomodat en el tren, em despisto i poso la cartera a la baca; un impuls em fa aixecar, torno a agafar-la i la col•loco sobre els meus genolls tot recordant el dia que mig endormiscat en van agafar la cartera, quin disgust; mai vaig tornar a recuperar-la i vaig perdre ... El tren va fent camí; estic absort amb els meus pensaments i per no dir-ho una mica neguitós. És el darrer dia de treball. Qui ho diria que aixó em passes. El que em ronda més pel cap és poder traspassar a la professional que ocuparà el meu lloc, de la millor manera possible (no em volia deixar res i és per aixó que havia fet un recull d’anotacions) A les 8 hores i escaig el tren arriba al final del trajecte (Plaça Espanya).
Tot desplegant el bastó blanc i a pas lent, m’encamino cap al treball. Parada obligada per esmorzar al bar del Xavi: galetes de xocolata que porto des de Olesa, taronjada i Café sense sucre. Deixo La Vanguardia que m’han regalat en el tren (gairebé sempre que em donen La Vanguardia, la deixo per si les professionals de l’Equip d’Atenció Primerenca passant a fer un “talladet” o semblant).
M’acomiado del Xavi i la seva parella: una noia xinesa i de la que sempre guardaré un bon record. Tant ella com el Xavi sempre han estat molt atents; amb la seva feina són uns bons professionals. A la cantonada del Bar del Xavi es troba l’entrada al CREDV.
Bon dia!. Em respon una persona desconeguda per a mi. Penso, òndia!, quina casualitat, avui també hi ha un conserge nou, o que jo no conec. Els divendres, és un dia que és costum que no hi hagi gaire personal en el CREDV.
Pujo amb l’ascensor fins a la tercera planta. Obro la porta del departament i m’acomodo a la taula del treball, tot treien de la maleta el meu inseparable amic el Braille parlat. Al departament encara no han arribat les dues companyes, sovint una acostuma a ser bastant puntual, l’altra, com quasi sempre, mai saps la seva hora d’entrada (potser el seu horari és diferent als dels altres, jo no ho he sabut mai).
De sobte s’obra la porta del Departament i apareix la professional que ocuparà el lloc que deixo vacant, tal com havíem acordat el dijous passat, seguim amb el que s’anomena en el nostre treball “traspàs” .
Per fer-ho amb més tranquil•litat anem a la Sala de Valoració ubicada a la cinquena planta. És una sala molt acollidora i que estimula al treball; tot un encert per part dels i les professionals que van organitzar-la, tot està molt ben endreçat i disposa de tot el necessari. Sovint ha estat l’espai on he mantingut entrevistes amb alumnes, famílies i altres professionals, també la he utilitzat per a fer la passació de qüestionaris, proves...
Un cop instal•lats seguim fent el traspàs d’informació i documentació. La professional que ocuparà el meu lloc, molt atenta al que li vaig dient, quan menys ho esperava em diu una de les frases més boniques i inesperades que mai m’han dit: “Amb l’empenta i energia que tens, encara no t’hauries de jubilar”. Dit per ella que sols m’ha vist en contades ocasions, m’afalaga, a més, caram!, si per motius de la jubilació ella podrà disposar d’una feina força estable. Prossegueix el traspàs i l’intercanvi d’opinions. Cap al migdia acordem de seguir per la tarda. Abans d’anar a dinar m’acomiado de la major part de l’equip sociopsicopedagògic; sols a una professional detecto una indiferència que no es res d’estrany “cadascú és cadascú”. M’emociono quan ens abracem amb el pedagog amb ceguesa, amb qui he compartit moltes alegries, esperances, hores de treball i alguns disgustos remarcables.
 Dino sol en un dels amagatalls que sovint i per desconnectar acostumo a anar “Bar Txiqui”. Res extraordinari a l’àpat, sols un petit porronet amb vi del Priorat de forta graduació però que passa molt be. Em despedeixo de la Nuri i l’Enric, propietaris d’un entranyable raconet que en algunes ocasions ha estat com si fos la meva segona casa.
Per la tarda continuem la feina amb la psicopedagoga. Cap a les quatre i escaig donem per finalitzat el traspàs. M’ofereixo a fer la seva presentació en algunes escoles i que ella vegi com feia el treball per si li fos útil. Tot seguit ens acomiadem . Hom quedo una estona més en el Departament.
La impressió que he tingut de la psicopedagoga és bona. El temps i l’alumnat ho diran. Passada una bona estona, recullo els meus estris. El divendres per la tarda el CREDV, desert com sempre. El silenci prevaleixia en la planta tercera possiblement en les altres. Com sempre. Amb la cartera i una bossa vaig baixar amb l’ascensor a la planta baixa i en el vestíbul em vaig trobar amb una nova conserge, que per la veu semblava molt jove . Ep! Fins i tot hi ha hagut canvis de conserges. Quina casualitat!. Al dir-li Adéu, em va respondre fins el dilluns, doncs que savia ella que ja no tornaria. Per la vorera de sempre i tot encenent amb delicadesa vaig assaborir un pur canari “Isleño”. Es consumeix aviat, metafòricament parlant com la meva estada al CREDV. Al pas de sempre, seguint el camí de sempre, em dirigeixo a l’estació, l’andana de sempre, el tren de sempre, el seient de sempre, l’hora de sempre, però..., amb una diferència era el meu darrer viatge; la jubilació era un fet inamovible. Semblava que no arribaria mai, doncs el meu desitg era no jubilar-me i, així sovint ho havia expressat en converses amb la família i alguns companys i amics. A l’hora de sempre el tren es posa en marxa.
Estic absort amb els meus pensaments i amb els ulls mig tancats, recordo a Joan Manuel Serrat i em venen a la memòria algunes de les frases de les seves meravelloses cançons, que ves per on relaciono amb les vivències viscudes i esperances desitjades en el CREDV: Succeeixen un seguit de records i desitjos, que jo que sé si arribarà la bona nova que es compleixin. Seria fantàstic que res no fos urgent.
 No passar mai de llarg i servir per quelcom. Anar per la vida sense compliments anomenant les coses pel seu nom. Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat i pixar-se de riure i fer volar coloms. Seria tot un detall, tot un símptoma d'urbanitat, que no perdessin sempre els mateixos i que heretessin els desheretats. Seria fantàstic que guanyés el millor i que la força no fos la raó. Que s’instal•lés al barri el paradís terrenal. Que la ciència fos neutral. Seria fantàstic no passar per l'embut. Que tot fos com és manat i ningú no manés. Que arribés el dia del sentit comú. Trobar-se com a casa a tot arreu. Poder badar sense córrer perill.
Seria fantàstic
que res no fos urgent.
No passar mai de llarg i servir per quelcom.
Anar per la vida sense compliments
anomenant les coses pel seu nom.
Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat
i pixar-se de riure i fer volar
coloms.
Seria tot un detall,
tot un símptoma d'urbanitat,
que no perdessin sempre els mateixos
i que heretessin els desheretats.

Seria fantàstic
que guanyés el millor
i que la força no fos la raó.
Que s’instal·lés al barri
el paradís terrenal.
Que la ciència fos neutral.

Seria fantàstic
no passar per l'embut.
Que tot fos com és manat i ningú no manés.
Que arribés el dia del sentit comú.
Trobar-se com a casa a tot arreu.
Poder badar sense córrer perill.

Seria fantàstic que tots fóssim fills de Déu.
           
Seria fantàstic
 si en el CREDV  
 No es conegués la gelosia.
En els diferents equips
fos una realitat
la teoria matemàtica de conjunts.
L’objectiu únic fos ajudar a créixer a l’alumnat amb ceguesa.
La participació dels alumnes fos una realitat,
sense ficcions, ni desdibujada.
Hi hagués un Consell escolar democràtic,
representat per pares, professors i alumnes.
Els càrrecs fossin per vàlua,
no per afinitats polítiques ni amiguismes.
La democratització deixes de ser una esperança.
La Direcció fos una autoritat i,
Desconegués l’autoritarisme

 Seria fantàstic si no hi hagués una crisis permanent d’identitat



Si és veritat
que l'home pot morir, però mai la idea,
que el sol surt per tothom i un Déu ens vetlla

Si és veritat
que el futur penja d'un fil prim,
que la fe mou muntanyes i tenim
la vida pel davant.

Si és veritat
que val la pena fer-ho bé
i que el treball dignifica,
per què la gent s'avorreix tant?

  Les estacions es succeeixen amb rapidesa més rapidesa que mai , com si fos un camí sense retorn. Que ve ho deia Don Antonio Machado. És anunciada per megafonia la propera parada: Olesa de Montserrat. Amb temps suficient em preparo per a baixar. Ja a l’andana, deixo passar a la resta de passatgers.
Amb pas lent vaig a la sortida i m’encamino cap a casa. Seguint el camí de sempre, arribo a casa. I el primer que s’ha m’acut a l’Elisabeth, la meva dona, és: s’ha acabat, la vida segueix i em queden tantes coses per a fer que no m‘avorriré gens.
Àngel Mas Parera


Volem recordar que el Blog d’Assemblea per la Diversitat és un espai obert a aportacions que tinguin relació amb el món de la diversitat funcional, ja provinguin de persones membres de l’entitat o no, essent cada autor responsable de les seves opinions i reflexions, que son en tot cas personals. 
D’aquesta manera, us volem encoratjar a participar d’aquest blog fent-nos arribar els vostres escrits al correu electrònic de l’entitat.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Pilar Orero, guardonada per la seva tasca en audiodescripció

Tal com informa l'ACIC, la doctora en Traducció i experta en audiodescripció Pilar Orero, ha estat guardonada enguany amb el premi Barry Levine Memorial Award for Career Achievement in Audio Description 2015, el premi més important que atorga l’American Council of the Blind, l’associació de persones invidents dels Estats Units. 
Aquest guardó li ha estat concedit per la seva contribució a la creació i el desenvolupament de programes d’àudiodescripció i l’important prestació de servei cap als demés que comporta el seu treball en accessibilitat. al 2014 Pilar Orero també va rebre el premi Xènia Martínez que atorga l’Associació de Traducció i Adaptació Audiovisual d’Espanya, per la seva tasca de dignificació, especialització i difusió de la docència i la recerca en la traducció audiovisual.
Doctora en traducció per la Universitat de Manchester UMIST (Regne Unit), Pilar Orero és investigadora principal del grup de recerca TransMedia Catalonia (2014SGR27) i també va ser coordinadora del Màster Europeu en Traducció Audiovisual de la UAB. 
Com a membre de l’organisme d’estandardització AENOR va colaborar en la redacció de les normes UNE de subtitulació per a sords 135010 i l’audiodescripció 135020 a la Unió Internacional de Telecomunicacions de l’ONU, des del grup de treball en accessibilitat als mitjans, i ha coeditat l’estàndard ISO d’audiodescripció. 
Té la Càtedra INDRA/Adecco per a Tecnologies Accessibles i lidera el projecte europeu HBB4ALL. L’ACIC ha colaborat en diferents projectes amb la UAB, amb els seus investigadors lligats a aquest master i concretament amb la Pilar Orero, la qual inclús ens ha donat la possibilitat de participar en alguns d’europeus. Per tota la seva tasca i per les seves propostes sempre obertes a les diverses entitatts, especialment a l’ACIC, LA PILAR Orero va realitzar la Conferència sota el títol "L’audiodescripció com eina d’accés a lacultura i a la informació" durant l’acte de cloenda de la celebració dels 20 anys de la nostra associació. 
 Des d’aquí volem felicitar-la per l’últim i merescut guardó que, com citàvem, li ha estat concedidt per una gran associació de persones cegues d’Estats Units i destaquem aquest master, que ara coordina Carme Mangiron, en el que Pilar Orero, actualment com a professora, aporta tot el seu coneixement per tal que puguin sorgir nous professionals vinculats amb l’audiodescripció i l’accessibilitat cultural. 
 Des de fa 14 edicions, el MTAV forma futurs traductors audiovisuals no solament en les modalitats tradicionals (doblatge i subtitulació) sinó també en altres modalitats en expansió com les veus superposades, l’audiodescripció, la subtitulació per a sords o la traducció de videojocs, entre d’altres, tot això sobre una base teòrica i metodològica. Aquestes diverses modalitats s’apliquen a un ampli ventall de productes com ara pel·lícules, sèries, dibuixos animats, reportatges, documentals i vídeojocs. 
Aquest programa prepara els estudiants per treballar tant com a professionals autònoms com en plantilla en diversos àmbits de la traducció audiovisual.

dimarts, 7 de juliol de 2015

Els companys d'ACIC homenatgen Eva Monrós

L’Associació Catalana per a la integració del cec ha organitzat un homenatge a l’Eva Monrós, una dona compromesa en diversos àmbits i sòcia d’aquella entitat que malauradament enyorem ja que ens va deixar l’any passat. 
 Per aquest motiu volen donar a conèixer el seu compromís en la defensa de les llengües amenaçades i minoritzades, en la lluita pels drets de les persones cegues i per fer cada dia una mica més real la necessària llibertat personal i nacional així com el seu optimisme i la seva manera de viure el dia a dia. L’Eva es va fer sòcia de l’ACIC ja en la primera etapa de l’entitat ara fa una vintena llarga d’anys i des d’aleshores va fer possible que els textos d’aquella entitat tinguessin la correcció necessària. 
A l’acte d’homenatge que han preparat els companys d’ACIC tractaran de la relació de l’Eva amb l’associació i llegiran una selecció de textos del blog que escrivia convertits en el seu llibre pòstum titulat "Anecdotari d’un vianant no qualsevol". 
Les lectures aniran entrellaçades amb algunes de les cançons de què parla, interpretades pel Grup d’havaneres "Aigua Dolça". El llibre s’ha publicat gràcies a la iniciativa del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i les aportacions d’entitats com i de persones a títol individual a partir d’una campanya al web Verkami. 
 En el transcurs de l’acte es mencionaran també la versió en Braille i l’audiollibre de l’Anecdotari que ja es poden sol•licitar. L’acte tindrà lloc al Centre Cívic urgell de Barcelona el proper 8 de juliol a les set de la tarda. Sota d'aquest text teniu totes les dades. 

 Dades de l’acte Homenatge a l'Eva Monrós 
 Centre Cívic Urgell (dins el Centre cultural Teresa Pàmies) 
c. Comte d’Urgell 145 (entre els carrers Mallorca i Provença, cantó Llobregat) Dimecres, 8 de juliol de 2015, a les 19:00h. 
 Com arribar al centre Cívic Urgell en transport públic Metro: Parada: Hospital Clínic (línia 5, blava) 
També hi arriben les següents línies de bus: - Línia H10 (parada Mallorca-Comte d’Urgell o València-Comte d’Urgell, segons la direcció) - Línies 14, 20, 37 i 59 (parada Villarroel-Mercat del Ninot) 

 Instruccions descriptives per a arribar al Centre Cívic Urgell des del metro Baixeu a la parada Hospital Clínic (línia 5, blava) i preneu la sortida Urgell/Escola Industrial. Si veniu de Vall d’Hebron és la sortida de davant. Si en canvi veniu des de Cornellà heu de sortir per darrere. Pugeu les escales i feu un gir de 180 graus. 
Trobareu un altre petit tram d’escales i un altre tram petit de passadís. A l’esquerra, les portes de sortida. 
Quan passeu les portes seguiu a l’esquerra. 
Pugeu un nou petit tram d’escales manuals i després d’un gir a la dreta enfileu les escales també manuals cap al carrer. Si preferiu l’ascensor, el trobareu just a la dreta abans de pujar el petit tram d’escales. 
Aquesta és la sortida també al carrer Urgell/Rosselló però al costat Besòs, és a dir, que si pugeu al carrer amb l’ascensor o per les escales d’aquest costat haureu de creuar Urgell. Si heu pujat per la sortida de les escales manuals no haureu de creuar Urgell. 
Feu un gir de 180 graus i us trobareu primer l’encaminament per creuar Urgell. Passeu-lo de llarg, feu el xamfrà i busqueu l’encaminament per creuar Rosselló. Tindreu els cotxes aturats a la vostra dreta. El semàfor és sonor. 
Baixeu per Urgell i creueu la propera, Provença. Fet el xamfrà, ben aviat notareu que hi ha una obertura a la dreta (és l’entrada peatonal al pati d’interior d’illa). Supereu aquesta entrada, feu una petita diagonal cap a la dreta i trobareu la paret del Centre cívic. 
Pocs metres més endavant hi ha la primera porta –que és la recomanable. Si la passeu de llarg us trobareu de seguida –estan enganxades- una porta giratòria. 
La sala on tindrà lloc l’acte està justament entrant al centre a la dreta. Si entreu al centre Cívic i aneu cap a l’esquerra trobareu el taulell de recepció i un plànol de situació en relleu i Braille dels diversos espais d’aquest.

divendres, 3 de juliol de 2015

Retalls històrics del CRE ONCE Barcelona - Article 3

“A l’any 2012, vaig expressar en el present article el meu pensar vers la Inclusió escolar. En el convenciment de que és vàlid avui en dia, us passo l’escrit.” 

 Cap a una inclusió escolar normalitzada 

 Com es pot veure en les cites reflectides en el present document, així com en els llibres recomanats, podem constatar, seguint un ordre en el temps, que el nen, des de la Declaració de les Nacions Unides fins a l’actualitat, hi ha hagut un reconeixement implícit i explícit a reconèixer el nen com a tal, deixant de banda situacions de: llengua, raça, color, religió, lloc de naixement, situació familiar, situació econòmica, discapacitat, marginació...En definitiva l’important és la igualtat d’oportunitats amb naturalitat. Som coneixedors que aquest és un ideal que no s’ha complert (veure la situació escolar del nen en el món avui dia). 
Ara bé, tot ideal pot arribar a consolidar-se en més o menys grau i, els educadors, com a part fonamental de la comunitat educativa, han de procurar avançar en aquestes línies. En el transcurs de l’evolució del sistema escolar, cada vegada més, el fet inclusiu està més en vigència; no obstant, sovint, és més de paraules que en fets. Això succeeix, bé per falta d’actitud dels professionals, bé per falta de recursos o bé per ambdós. 
 No hem de confondre professionalitat amb vocacionalitat. Les dues accepcions són necessàries i complementàries. Tanmateix, si haguéssim de triar un camí, aquest seria el de la vocacionalitat, degut a que una bona actitud generalment, genera una bona professionalitat. Arribats a aquest punt, caldria diferenciar amb contundència la segregació de la inclusió. 
La inclusió comença per un mateix. És un pensar i actuar com a projecte de vida, que es trasllada al món de l’educació formal d’una manera natural. Per aquest motiu, hem de tenir present que tots els alumnes tinguin accés a tot tipus d’aprenentatges. Seguint caminant..., entenem que l’escola inclusiva pretén implicar a la pròpia escola el paper de donar resposta a les diferències. Per tant, el més important és creure en l’alumne. 
 De manera breu hem de indicar que: 
 - L’alumne és l’objecte de l’educació. 
 - L’alumne forma part del projecte educatiu. 
 - Els professionals han de compartir i col•laborar. 
- Prioritzar el treball directe amb l’alumne; si bé, l’assessorament té la seva importància però no la prioritària. 
 - La normalitat en el dia a dia ens porta a la normalització. - Cal treballar la personalització no la individualització. 
- Els valors inclusius han de formar part del procés d’ensenyament- aprenentatge. - No confondre la integració amb la inclusió. La inclusió és un valor universal; en canvi la integració és un acte forçós. En quant a l’alumnat amb alguna discapacitat, el condicionant fonamental és l’actitud de les persones que envolten l’alumne (família, professors, companys, veïns...). 
El factor necessari per una actitud positiva és: l’acceptació de les diferències. Per tant, cal tenir ben clar el sentit de la paraula acceptació i posar-la en pràctica en tot moment, formant part de la pròpia persona. Al respecte, no hem de confondre acceptació amb tolerància. Tolerar implica estar per sobre, ser superior. 
 Caldrà fer esment que acceptar no vol dir estar d’acord amb una manera de fer, però sí acceptar als altres com a persones. Quan el procés d’acceptació de les diferències està ben consolidat, es pot fer un altre pas: la inclusió de l’alumne. 
 La inclusió educativa implica l’adaptació de tots els membres de la comunitat educativa a la situació concreta de l’alumne. Quan arribem a la inclusió educativa, en més o menys grau, podem començar a parlar de normalització, ja que hi ha hagut una acceptació de la diversitat d’uns als altres. Per tant, des del punt de vista inclusiu, o millor dit, d’una manera de ser, pensar i fer d’una forma inclusiva, hauríem de parlar de capacitats diverses, enlloc de discapacitats, minusvalies, disminuïts. Per tant, davant la qüestió plantejada per la Direcció Tècnica Pedagògica del CRE ONCE Barcelona, a parer meu, caldria: - En primer lloc és necessari que totes les persones que formen part de la comunitat educativa del CRE ONCE Barcelona, tinguin ben clar l’ideari del centre i les connotacions que això comporta. Doncs, és prioritari disposar d’aquest ideari perquè tothom sàpiga on està, on anirà i el camí a seguir. - Amb la premissa de l’ideari i sense apartar-se d’ ell cal elaborar el projecte educatiu del CRE. El projecte educatiu no ha de ser un document, ben ubicat a les prestatgeries o a l’ordinador del CRE, sinó un document assumit, tant per les persones que formen la comunitat educativa actualment com per les que s’inclourien. 
 Tanmateix, ha d’estar a l’abast de tothom i la primera eina que la direcció tècnica pedagògica del CRE ha d’entregar i explicar al personal de nova incorporació. Com a conseqüència de l’ exposat en aquest punt, és condició imprescindible disposar del PEC. 
 - Realitat curricular del centre. Motivat per la singularitat del centre de recursos educatius, no utilitzem la paraula “projecte”; en tot cas podem parlar de sinònims projecte curricular/ realitat curricular. És aquí, on els i les professionals del CRE ONCE Barcelona haurien d’intervenir d’una manera directa i sense cap tipus de condicionants o censures (sempre i quan el RCC no s’allunyi de la línia indicada en l’ideari ni del PEC). És evident que és una tasca engrescadora i útil. Hom és on es reflectirà el procés d’ensenyament- aprenentatge com a complement del centre educatiu on està escolaritzat l’alumne. 
És fàcil deduir que el personal ha d’estar convençut tant de l’ideari com del PEC; altre cosa és ficció i la ficció és perillosa. - Conclusió final. Sense disposar d’un ideari, un PEC i un RCC no puc definir-me en una situació o una altre, ja que això por comportar un conflicte entre professionals que no són responsables de que el CRE no disposi de les eines esmentades. 
 Altre qüestió seria l’opinió que es pot tenir. Per suposat que no és altre que l’indicada per la bibliografia aportada, alguns escrits extrets de la bibliografia i l’expressat en el present document. 

 Àngel Mas Parera 


 Volem recordar que el Blog d’Assemblea per la Diversitat és un espai obert a aportacions que tinguin relació amb el món de la diversitat funcional, ja provinguin de persones membres de l’entitat o no, essent cada autor responsable de les seves opinions i reflexions, que son en tot cas personals. D’aquesta manera, us volem encoratjar a participar d’aquest blog fent-nos arribar els vostres escrits al correu electrònic de l’entitat.