divendres, 17 de juliol de 2015

Retalls històrics del CREDV - El darrer dia de treball

Lectores i lectors del bloc.

 Han transcorregut dos anys des de que em vaig jubilar. Han estat dos anys intensos, plens d’activitats i sortosament alegries continuades. Buscant en el meu amic, el braille parlat, he extret alguns dels apunts presos del darrer dia de treball en el CREDV (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Visuals) - Divendres, 22 de març de 2013 A les 6’30 hores sona el despertador.
A les 7’13 hores pujo al tren que em portarà a Barcelona. El tren de sempre, -són tantes les vegades que he fet el mateix recorregut-, que per a mi és com una rutina que forma part del meu tot; però avui és diferent, del meu tot, es desprèn una petita part quelcom significativa. El tren a vessar d’estudiants i molts menys persones que van al seu treball que temps enrere (la crisis es nota).
Com sempre pujo al darrer vagó, en concret al darrer seient, però hi ha una diferència recordant temps propers: els acompanyants que compartíem tertúlia..., no en hi ha cap. Perquè?. Uns s’han jubilat, altres estan a l’atur o els hi han reduït l’horari de treball i alguns pocs van en altres medis de transport degut a la seva lentitud.
Em sembla que en un estudi fet per l’amic Francesc , de Manresa a Olesa la velocitat és d’uns 42 Km/hora; calculant el temps perdut en anar i tornar podem extreure la quantitat de temps destinat a desplaçaments per anar al treball. Curiosament, poca millora hi ha hagut en un transport públic com aquest. El tren després de fer el xiulet de sempre, es posa en marxa. En el compartiment vaig acompanyat de dues noies desconegudes i somnolentes, possiblement és el que toca a aquesta hora del matí.
Una vegada acomodat en el tren, em despisto i poso la cartera a la baca; un impuls em fa aixecar, torno a agafar-la i la col•loco sobre els meus genolls tot recordant el dia que mig endormiscat en van agafar la cartera, quin disgust; mai vaig tornar a recuperar-la i vaig perdre ... El tren va fent camí; estic absort amb els meus pensaments i per no dir-ho una mica neguitós. És el darrer dia de treball. Qui ho diria que aixó em passes. El que em ronda més pel cap és poder traspassar a la professional que ocuparà el meu lloc, de la millor manera possible (no em volia deixar res i és per aixó que havia fet un recull d’anotacions) A les 8 hores i escaig el tren arriba al final del trajecte (Plaça Espanya).
Tot desplegant el bastó blanc i a pas lent, m’encamino cap al treball. Parada obligada per esmorzar al bar del Xavi: galetes de xocolata que porto des de Olesa, taronjada i Café sense sucre. Deixo La Vanguardia que m’han regalat en el tren (gairebé sempre que em donen La Vanguardia, la deixo per si les professionals de l’Equip d’Atenció Primerenca passant a fer un “talladet” o semblant).
M’acomiado del Xavi i la seva parella: una noia xinesa i de la que sempre guardaré un bon record. Tant ella com el Xavi sempre han estat molt atents; amb la seva feina són uns bons professionals. A la cantonada del Bar del Xavi es troba l’entrada al CREDV.
Bon dia!. Em respon una persona desconeguda per a mi. Penso, òndia!, quina casualitat, avui també hi ha un conserge nou, o que jo no conec. Els divendres, és un dia que és costum que no hi hagi gaire personal en el CREDV.
Pujo amb l’ascensor fins a la tercera planta. Obro la porta del departament i m’acomodo a la taula del treball, tot treien de la maleta el meu inseparable amic el Braille parlat. Al departament encara no han arribat les dues companyes, sovint una acostuma a ser bastant puntual, l’altra, com quasi sempre, mai saps la seva hora d’entrada (potser el seu horari és diferent als dels altres, jo no ho he sabut mai).
De sobte s’obra la porta del Departament i apareix la professional que ocuparà el lloc que deixo vacant, tal com havíem acordat el dijous passat, seguim amb el que s’anomena en el nostre treball “traspàs” .
Per fer-ho amb més tranquil•litat anem a la Sala de Valoració ubicada a la cinquena planta. És una sala molt acollidora i que estimula al treball; tot un encert per part dels i les professionals que van organitzar-la, tot està molt ben endreçat i disposa de tot el necessari. Sovint ha estat l’espai on he mantingut entrevistes amb alumnes, famílies i altres professionals, també la he utilitzat per a fer la passació de qüestionaris, proves...
Un cop instal•lats seguim fent el traspàs d’informació i documentació. La professional que ocuparà el meu lloc, molt atenta al que li vaig dient, quan menys ho esperava em diu una de les frases més boniques i inesperades que mai m’han dit: “Amb l’empenta i energia que tens, encara no t’hauries de jubilar”. Dit per ella que sols m’ha vist en contades ocasions, m’afalaga, a més, caram!, si per motius de la jubilació ella podrà disposar d’una feina força estable. Prossegueix el traspàs i l’intercanvi d’opinions. Cap al migdia acordem de seguir per la tarda. Abans d’anar a dinar m’acomiado de la major part de l’equip sociopsicopedagògic; sols a una professional detecto una indiferència que no es res d’estrany “cadascú és cadascú”. M’emociono quan ens abracem amb el pedagog amb ceguesa, amb qui he compartit moltes alegries, esperances, hores de treball i alguns disgustos remarcables.
 Dino sol en un dels amagatalls que sovint i per desconnectar acostumo a anar “Bar Txiqui”. Res extraordinari a l’àpat, sols un petit porronet amb vi del Priorat de forta graduació però que passa molt be. Em despedeixo de la Nuri i l’Enric, propietaris d’un entranyable raconet que en algunes ocasions ha estat com si fos la meva segona casa.
Per la tarda continuem la feina amb la psicopedagoga. Cap a les quatre i escaig donem per finalitzat el traspàs. M’ofereixo a fer la seva presentació en algunes escoles i que ella vegi com feia el treball per si li fos útil. Tot seguit ens acomiadem . Hom quedo una estona més en el Departament.
La impressió que he tingut de la psicopedagoga és bona. El temps i l’alumnat ho diran. Passada una bona estona, recullo els meus estris. El divendres per la tarda el CREDV, desert com sempre. El silenci prevaleixia en la planta tercera possiblement en les altres. Com sempre. Amb la cartera i una bossa vaig baixar amb l’ascensor a la planta baixa i en el vestíbul em vaig trobar amb una nova conserge, que per la veu semblava molt jove . Ep! Fins i tot hi ha hagut canvis de conserges. Quina casualitat!. Al dir-li Adéu, em va respondre fins el dilluns, doncs que savia ella que ja no tornaria. Per la vorera de sempre i tot encenent amb delicadesa vaig assaborir un pur canari “Isleño”. Es consumeix aviat, metafòricament parlant com la meva estada al CREDV. Al pas de sempre, seguint el camí de sempre, em dirigeixo a l’estació, l’andana de sempre, el tren de sempre, el seient de sempre, l’hora de sempre, però..., amb una diferència era el meu darrer viatge; la jubilació era un fet inamovible. Semblava que no arribaria mai, doncs el meu desitg era no jubilar-me i, així sovint ho havia expressat en converses amb la família i alguns companys i amics. A l’hora de sempre el tren es posa en marxa.
Estic absort amb els meus pensaments i amb els ulls mig tancats, recordo a Joan Manuel Serrat i em venen a la memòria algunes de les frases de les seves meravelloses cançons, que ves per on relaciono amb les vivències viscudes i esperances desitjades en el CREDV: Succeeixen un seguit de records i desitjos, que jo que sé si arribarà la bona nova que es compleixin. Seria fantàstic que res no fos urgent.
 No passar mai de llarg i servir per quelcom. Anar per la vida sense compliments anomenant les coses pel seu nom. Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat i pixar-se de riure i fer volar coloms. Seria tot un detall, tot un símptoma d'urbanitat, que no perdessin sempre els mateixos i que heretessin els desheretats. Seria fantàstic que guanyés el millor i que la força no fos la raó. Que s’instal•lés al barri el paradís terrenal. Que la ciència fos neutral. Seria fantàstic no passar per l'embut. Que tot fos com és manat i ningú no manés. Que arribés el dia del sentit comú. Trobar-se com a casa a tot arreu. Poder badar sense córrer perill.
Seria fantàstic
que res no fos urgent.
No passar mai de llarg i servir per quelcom.
Anar per la vida sense compliments
anomenant les coses pel seu nom.
Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat
i pixar-se de riure i fer volar
coloms.
Seria tot un detall,
tot un símptoma d'urbanitat,
que no perdessin sempre els mateixos
i que heretessin els desheretats.

Seria fantàstic
que guanyés el millor
i que la força no fos la raó.
Que s’instal·lés al barri
el paradís terrenal.
Que la ciència fos neutral.

Seria fantàstic
no passar per l'embut.
Que tot fos com és manat i ningú no manés.
Que arribés el dia del sentit comú.
Trobar-se com a casa a tot arreu.
Poder badar sense córrer perill.

Seria fantàstic que tots fóssim fills de Déu.
           
Seria fantàstic
 si en el CREDV  
 No es conegués la gelosia.
En els diferents equips
fos una realitat
la teoria matemàtica de conjunts.
L’objectiu únic fos ajudar a créixer a l’alumnat amb ceguesa.
La participació dels alumnes fos una realitat,
sense ficcions, ni desdibujada.
Hi hagués un Consell escolar democràtic,
representat per pares, professors i alumnes.
Els càrrecs fossin per vàlua,
no per afinitats polítiques ni amiguismes.
La democratització deixes de ser una esperança.
La Direcció fos una autoritat i,
Desconegués l’autoritarisme

 Seria fantàstic si no hi hagués una crisis permanent d’identitat



Si és veritat
que l'home pot morir, però mai la idea,
que el sol surt per tothom i un Déu ens vetlla

Si és veritat
que el futur penja d'un fil prim,
que la fe mou muntanyes i tenim
la vida pel davant.

Si és veritat
que val la pena fer-ho bé
i que el treball dignifica,
per què la gent s'avorreix tant?

  Les estacions es succeeixen amb rapidesa més rapidesa que mai , com si fos un camí sense retorn. Que ve ho deia Don Antonio Machado. És anunciada per megafonia la propera parada: Olesa de Montserrat. Amb temps suficient em preparo per a baixar. Ja a l’andana, deixo passar a la resta de passatgers.
Amb pas lent vaig a la sortida i m’encamino cap a casa. Seguint el camí de sempre, arribo a casa. I el primer que s’ha m’acut a l’Elisabeth, la meva dona, és: s’ha acabat, la vida segueix i em queden tantes coses per a fer que no m‘avorriré gens.
Àngel Mas Parera


Volem recordar que el Blog d’Assemblea per la Diversitat és un espai obert a aportacions que tinguin relació amb el món de la diversitat funcional, ja provinguin de persones membres de l’entitat o no, essent cada autor responsable de les seves opinions i reflexions, que son en tot cas personals. 
D’aquesta manera, us volem encoratjar a participar d’aquest blog fent-nos arribar els vostres escrits al correu electrònic de l’entitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada