dimecres, 27 de setembre de 2017

“Después de niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados” o la vilesa del periodisme unionista

Normalment, no acostum a dedicar temps a comentar notícies o articles de mitjans de comunicació, menys encara si es tracta de pamflets o fulletons de propaganda esbiaixats i radicals.
En aquest cas, però, faré una excepció i comentaré la notícia amb que el pamflet d’Eduardo Inda ens va obsequiar aquest dilluns. Els mallorquins tenim la desgràcia de conèixer aquest periodista des de fa bastants anys. Per sort, fa temps que per Madrid i ara el patim més indirectament.
La notícia versa sobre la suposada utilització per part dels independentistes de persones amb diversitat funcional amb el següent titular: “Después de usar a niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados”.
Només aquest titular per si mateix ja seria motiu suficient per a abandonar qualsevol anàlisi amb més profunditat d’aquesta peça infesta ja que del mateix es desprèn que els ciutadans, pel fet de tenir una discapacitat, necessariament ja han d’estar manipulats quan participen en política. Aquesta, en la meva opinió, és una tesi antidemocràtica i quasi feixista ja que no ens pressuposa ciutadans aptes per a poder decidir i actuar políticament de forma autònoma.
En aquest sentit, i pel que jo sé, aquest acte fou organitzat per la sectorial de capacitats diverses de l’ANC, amb la col·laboració del grup Cecs per la independència en el qual he participat. Aquest grup deriva d'un grup anterior que es deia Cecs.cat el qual, entre d’altres iniciatives, va impulsar un manifest i també va elaborar el llibre blanc de la discapacitat visual a la nova república (Propostes per a Catalunya en matèriade diversitat funcional visual).
Per tant, totes aquestes persones, que tenen (o tenim) en comú com a mínim el fet de ser independentistes i de patir un problema visual, tenen trajectòries personals, cíviques i professionals molt remarcables i varen iniciar aquest moviment de motu propi i amb total llibertat.
Més enllà del titular, i per aprofundir en la vilesa d’aquest article, hem de seguir esmentant que es compara de forma tendenciosa la situació de les retallades en l’àmbit de la dependència, i més concretament dels centres especials de treball, que treu les ajudes a les persones amb un grau de discapacitat lleu.
Més enllà d’això es compara de forma gratuïta amb la situació dels pensionistes que també estan a favor de la independència. En tot cas, aquesta és una altra batalla que perdonarem ja que ens faria estendre massa...
Sigui com sigui, aquesta notícia és una prova més de pamflet antisobiranista provinent d’un digital low cost realitzat des de la redacció de Madrid mirant el Twitter i ben lluny de la realitat catalana i, de fet, ben lluny de la realitat de les persones amb diversitat funcional.
Per tant, serveixin aquestes línies com a desgreuge per tots els companys que s’han esforçat en l’organització d’aquest acte que, segons em consta, ha estat tot un èxit en la defensa d’una república inclusiva i plural en la diversitat.
És més, crec que davant aquesta situació de menyspreu als col·lectius amb diversitat funcional que s’expressen políticament, s’hauria de veure una condemna clara no només dels independentistes sinó, i especialment, de tots els demòcrates i persones que creuen en la igualtat ja que no pot ser que en la lluita contra l'1-O aquest atac passi inadvertit.
Dit això, i a risc de que em tanquin el blog, he de dir que tenia la intenció de participar d’aquest acte però per mor de l’estat gripós en que estava hi vaig haver de renunciar a darrera hora.
 
 

diumenge, 22 de gener de 2017

El missatge plural de la diversitat funcional




Tots els col·lectius socials presenten matisos i discrepàncies derivades de la complexitat humanes i el col·lectiu de la diversitat funcional no és una excepció.
De fet, considerar-lo un col·lectiu ja és una fal·làcia perquè es tracta d’un col·lectiu de col·lectius amb necessitats moltes vegades diferents, encara que no contraposades.
En tot cas, un subcol·lectiu d’aquests presenta al seu sí una complexitat immensa que en dificulta un discurs unívoc i coherent. Això s’amplifica a dia d’avui pels fenòmens com ara les xarxes socials en que una associació o fins i tot una persona a títol individual poden llançar el seu projecte o el seu missatge al món amb relativa facilitat.
En el cas de la diversitat funcional visual, ens trobem amb dos grans clivelles o cleveages com son en primer lloc la variable organitzacional, on hi trobem les entitats grans del sector, amb una estructura professionalitzada i subsidiades pel sector públic, i per altra banda una munió d’associacions petites de durada i activitat fluctuant, que disposen de pocs recursos i per això acostumen a ser menys conservadores en les seves formes i actuacions.
En segon lloc ens trobem amb la clivella actitudinal, que fa que unes entitats o persones es decantin més per actituds positives i proactives, cercant la inclusió i la lluita pel dia a dia, mentre que d’altres es centren en la recerca de la llàstima o el cert xantatge emocional posant de relleu les dificultats del col·lectiu pel qual treballen.
En base a aquestes coordenades que acabem d’exposar, hi hem d’afegir que alguns es centren més en pal·liar la situació actual, cercant solucions i mètodes pràctics pel dia a dia; mentre que d’altres s’esforcen en la recerca de solucions mèdiques maximalistes.
A més, el fet de que qualsevol individu pel seu compte pugui desenvolupar accions en cadascun d’aquests sentits, ens dóna una multiplicitat d’outputs fascinant, des de projectes en que s’exposa el dia a dia d’una persona o grup de persones, passant per anuncis que fan sentir culpables els receptors perquè facin alguna acció...
Això encara es torna més complex ja que en funció de la malaltia que pateixi cadascun dels emissors o el temps que fa des de que la pateix fa que el seu missatge pugui anar des de l’extrema tristesa i desesperació fins a l’optimisme, passant per l’esperança o la recerca de complicitats.
En aquest sentit, el fet de que existeixin una pluralitat de mitjans i xarxes de comunicació fa que el prisma pel qual es transmeten aquests missatges sigui encara més divers, i no parlem ja de la interacció d’aquests emissors amb altres col·lectius, ens o institucions de l’àmbit polític, social, estudiantil, sindical o empresarial.
Aquesta situació, tot i la seva riquesa, fa que existeixin una pluralitat de matisos i situacions que pel ciutadà comú poden resultar inquietants ja que dificulta l’existència d’un discurs coherent i continu en l’àmbit de la diversitat funcional.
En qualsevol cas, allò exposat no es més que un reflex de la situació en que el ciutadà mitjà es troba dia a dia, indefens davant la sobreinformació i els múltiples estímuls que percep. Per tant, valgui aquesta humil reflexió per guiar-lo i fer-lo conscient que, com en tots els àmbits, per prendre partit hom ha d’informar-se prèviament.

Joan M. Roig (@joanmroig)